Diumenge passat, "Pa negre", una pel·lícula en versió original menorquina va guanyar a Madrid més de la meitat dels premis Goya del cine espanyol. Diuen que a la capital de les Espanyes els va sorprendre molt, perquè per no saber, no sabien ni que existia el cinema en menorquí.
Ben mirat, no és estrany, perquè pocs dies abans el cap del primer partit de l'oposició en persona, trobava que era una anormalitat que al Senat ja es permeti emprar el menorquí quatre dies a l'any. És evident que l'homo anava despistat. Tot un cap polític i encara no sap que al país que vol governar hi ha més de deu milions de persones que rallen menorquí i que costa creure que açò sigui una anormalitat.
Mira per on, l'homo no se n'havia entemut que el menorquí és una de les deu llengües més rallades a l'Europa plurilingüe i pluricultural que ell mateix diu que vol construir. I també deu tenir poca facilitat per les noves tecnologies, perquè si no fos així sabria que el menorquí és la sisena llengua més emprada a internet en el nostre món occidental. Per açò Google té incorporada la traducció al menorquí i del menorquí de bonibé totes les llengües existents, com també ho fa Facebook, i no són el Senat.
No sé quina relació deu tenir tampoc, el senyor cap de l'oposició, amb la religió i concretament amb la catòlica. Però per poca que en tengui hauria de saber que el Papa de Roma, quan viatja per aquesta banda de la terra, té clar que ha d'emprar el menorquí. A la consagració del temple de la Sagrada Família, fa quatre dies. I canviant d'ambient, hauria de saber també que na Shakira l'està aprenent a marxes forçades.
Però segurament el cap de l'oposició no és responsable d'aquesta diríem incultura que té. El mal li ve de viure en un país tan tancat i desconeixedor de la realitat. Perquè s'ha de dir que avui en dia encara és difícil trobar una universitat espanyola on es pugui estudiar el menorquí. Hi ha una oferta miserable. Però en canvi, si te'n vas a l'estranger, el pots estudiar a més de 150 universitats.
És tal la seva ignorància que està en contra que precisament on s'ha parlat tota la vida (des de fa entre vuit-cents i mil anys segons el punt), el menorquí sigui l'idioma principal de l'escola. I per més que els alumnes surtin també amb un bon castellà i anglès i tot, de vegades. Però açò a ell no l'importa. La cosa dolenta troba que és que emprin el menorquí i que així tots els al·lots sense distinció continuïn integrant una mateixa comunitat cultural. I és que l'homo tampoc no deu tenir criteri per entendre la temeritat que seria separar els joves per llengües.
Però hi ha un punt en què, a aquestes alçades de la ciència lingüística, tanta ignorància és encara més mal d'entendre. És com no saber sumar 2 i 2 a l'era de la cibernètica. Quan trobes qualcú que no hi ha manera que entengui que fan 4, has de pensar per força que té un problema molt gros. I és així com el cap de l'oposició i els seus secuaços, tan invàlids com si no sabessin calcular la suma de 2 i 2, neguen la realitat del menorquí i l'esmicolen en un fotimer de llengües que ells s'inventen, perquè encara ni saben que els idiomes estan formats per dialectes.
Encara és més preocupant la cosa, de psicòleg podríem dir, perquè quan no rallen del menorquí, sí que sembla que ho entenguin, tot açò de les llengües. Et diven, sense dubtar-ho un instant, que els dialectes andalusos ho són de l'idioma castellà o espanyol, i que també ho són els canaris o els extremenys. I no s'aturen aquí, perquè, diven també, i no s'equivoquen, que els dialectes colombians i equatorians i els de tots els països que van saquejar també ho són.
Quin nom deu tenir aquesta malaltia que fa que la mateixa cosa la vegin allà amb el cap clar i aquí amb el cap espès? Hi ha qui diu que la podríem anomenar "la impotència del conquistador", que manifesta lucidesa quan reviu el seu passat i ofuscació quan contempla el seu present. Els experts diven també que aquesta deformació és mala de resoldre, perquè surt més dels davalls que del cap, i així és que paciència. Haurem de continuar patint l'exhibició pública d'aquesta desgràcia.
Però açò no mos ha de fer desesperar, solament sentir llàstima. El menorquí continua viu i en plena revolució cultural i hi continuarà mentre hi hagi democràcia. Per cert, si fitorau una mica el mòbil, veureu que també està programat per expressar-se en menorquí. Només és qüestió que pitgeu una tecla. I mentrestant, aquells homenets espantats encara perquè mos el deixen rallar al Senat quatre dies a l'any...