Na Cristina, la meva nora, psicòloga en una residència de persones grans, és una dona intel·ligent, a més de guapa -qui va dir que no ho podem tenir tot?-, i gràcies a ella, nosaltres, la seva família no biològica, podem arribar a entendre una mica millor les retorçudes pel·lícules amb què de tant en tant ens castiga el cinema d'aquests darrers anys.
Fa alguns estius la meva dona, el meu fill Jordi, na Cristina i jo vam anar junts a veure un film als cines Ocimax de Maó. Durant una hora i mitja -o dues, o més de dues- vam intentar inútilment comprendre la narració cinematogràfica, que consistia en el somni que té un personatge dintre d'un altre somni procedent al seu torn d'un somni anterior -uf!-. La qüestió és que vam sortir al carrer amb el cap espès, confusos i amb la sensació de ser una mica idiotes. L'excepció va ser-ne la meva nora, que ens va fer la pel·lícula entenedora: ella -oh meravella!- sí que ho tenia clar, i ens ho va saber explicar. Thanks, estimada filla política.
Jo, per l'edat que tenc i el meu ofici de professor, he llegit més que el meu fill i la seva dona, cosa que em permet anar-los recomanant alguns dels llibres que més m'han agradat al llarg de la vida, sempre sense voler imposar res i amb la prudència de tenir present que ni totes les persones ni les diverses generacions valoram de la mateixa manera els diferents productes artístics i literaris.
Darrerament he suggerit a la meva nora la lectura de dues narracions: una de ben curta, 'El Sur', escrita per Adelaida García Morales, i l'altra, d'unes dues-centes pàgines, 'El Doctor Glas', del novel·lista suec Hjalmar Söderberg.
Pel meu fill, ja sé que na Cristina ha enllestit la lectura d''El Sur' i que li ha agradat molt, però encara no hem tingut l'oportunitat de parlar-ne.
Hi ha una pel·lícula espanyola, preciosa, del director basc Víctor Erice, basada en el relat d'Adelaida García, amb qui va estar casat, i que té el mateix títol, 'El Sur'. Jo la vaig veure el 1983, l'any que van estrenar-la, sense que li fes el cas que es mereix. Vint anys més tard, però, vaig tornar-me-la a mirar en DVD, i em va entusiasmar. L'atmosfera en què Erice submergeix el seus personatges i el lirisme de les imatges van fer que m'interessés pels llocs on havia estat rodada la pel·lícula, i que llegís la narració en què el film s'havia basat. La qualitat d'aquesta obra literària explica que hagi estat traduïda a una vintena d'idiomes.
El segon llibre recomanat a na Cristina, 'El doctor Glas', és una novel·la sueca de començaments del segle XX que vaig llegir de jove, fa una cinquantena d'anys, i que ara, de vell, he rellegit. La consider una de les lectures més impactants de la meva vida. Tracta magistralment el tema de la solitud (la de l'interessant, intel·ligent i problemàtic protagonista). En podríem dir, també, una història d'amor? I tant, però ben crua i sui generis. Jo gosaria afirmar que 'El doctor Glas' no és precisament el llibre més apte per a lectors amb tendència a la tristesa i a la moral baixa, o amb una visió massa pessimista de com som i ens comportam els humans.
Confii que la meva nora i el meu fill tindran prou defenses per a enfrontar-se a la lectura d'un text tan… corrosiu? Ignor què en deuen haver opinat altres lectors de la novel·la.
Els podria semblar un acte de valentia que l'autor la concebés, redactés i publiqués tal com ho va fer? O, ben al contrari, només una inacceptable mostra de manca d'ètica?
I res més a dir. Bona lectura, Cristina i Jordi.
––-
Si algun lector d'aquest article s'interessés també pels dos llibres recomanats, els pot aconseguir fàcilment a través de les llibreries o les biblioteques públiques. El d'Adelaida García duu ja no sé quantes edicions, i 'El doctor Glas', que costava molt de trobar, s'ha publicat recentment en català i reeditat en castellà.