La decisió que va prendre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la votació del passat dimecres al Parlament té una lectura molt clara, que ha fet Josep Brunet a "La Vanguardia": "L'actual direcció socialista ha arribat a la conclusió que el procés sobiranista és una estratègia dels seus adversaris nacionalistes que els perjudica a ells a Catalunya i al PSOE a Espanya, per tant han decidit no alimentar-la mai més. La direcció del PSOE ja ha advertit a més que la defensa de la sobirania de Catalunya és incompatible amb el seu projecte polític i estaria disposat si fos necessari a ressuscitar la federació catalana del PSOE."
Encara que ningú no ha dit la darrera paraula en aquesta qüestió, el que sembla clar és que el PSC ha decidit desprendre's d'una de les dues grans sensibilitats que fundaren el partit: la provinent de la Federació Catalana del PSOE i la procedent del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, que alhora provenia (no exclusivament, però sí de manera especial) d'un grup denominat Convergència Socialista de Catalunya, el líder del qual era Joan Raventós. (A la fusió van participar-hi també d'altres col·lectius, però de menor importància).
L'acord de les dues sensibilitats (l'espanyolista i la catalanista) va tenir com a conseqüència la constitució d'un partit gran i fort que ha estat el primer partit de Catalunya durant més de trenta anys. Deixar de recordar aquest fet em semblaria tan injust com lamentable. I l'èxit d'aquest gran partit va ser, precisament, la possibilitat de diàleg i de plantejaments comuns entre uns socialistes amb poca sensibilitat catalana i d'altres amb poca sensibilitat espanyola. És la fórmula que acaba de saltar pels aires aquesta setmana després que els socialistes catalans pro-PSOE han decidit prescindir dels catalanistes, o bé aquests no s'han volgut plegar a l'uniformisme dels altres, que pot acabar per convertir el PSC en una renascuda Federació catalana del PSOE, com la que teníem l'any 1976.
Per tant, la decisió de Pere Navarro ha estat, en efecte, de deixar anar llast, com assegura Brunet, perquè creu que és l'única manera d'acabar amb el desgast que li genera la qüestió catalana cada dos per tres. I és també l'única manera d'ajudar que Carme Chacón conquereixi el lideratge del socialisme espanyol. Amb Chacón o sense ella, el PSC fia la seva recuperació electoral que el PSOE torni a ser alternativa de govern a Espanya. Pensen que tard o d'hora arribarà. I a aconseguir aquests objectius s'ho juguen tot. Estem, doncs, davant un canvi estratègic que modifica l'esperit fundacional del PSC i que redissenya el mapa polític a Catalunya.
Aquests fets em recorden, encara que en un sentit invers, el que va succeir a Menorca per aquella mateixa època, quan un grup de joves que militàvem en el socialisme democràtic, vam obtenir l'ajut impagable dels principals dirigents de Convergència Socialista de Catalunya per organitzar el Moviment Socialista de Menorca. Van passar per aquí Joan Raventós, Isidre Molas, Joan Prats, Ignacio Urenda, Ernest Lluch i fins Enrique Barón (aquest de Convergencia Socialista de Madrid). I amb el temps, l'MSM acabà fusionant-se amb el Moviment Federalista de Menorca (MFM) per formar l'actual Partit Socialista de Menorca (PSM), que es va negar a dur a terme la mateixa operació que, a Catalunya, va fer el partit de Raventós amb la Federació Catalana del PSOE.
A mi em va saber greu que no es produís aquesta fusió, encara, que a la vista del que està succeint avui a Catalunya, potser els dirigents del PSM que van optar per mantenir el partit incòlume i amb una única sensibilitat (la nacionalista) no es van equivocar. I tanmateix no n'estic segur, perquè, de fet, l'esquerra socialista menorquina només ha governat a Menorca amb acords entre PSOE i PSM (en algun cas també amb Esquerra Unida), de manera que podríem concloure que dins l'esquerra socialista de Menorca hi ha també representades les dues sensibilitats, cap de les quals sembla capaç d'aconseguir el poder tota sola.
I mentre els acords entre un i altre partit han produït moments de glòria per al socialisme (al Consell, al Senat i a alguns Ajuntaments), la manca de comunicació, la dificultat d'arribar a acords o bé la desaparició de facto d'una d'aquestes dues sensibilitats (com ha succeït a Maó als darrers comicis municipals) ha conduït a una enorme victòria de la dreta, que, a menys que en el futur UPyD agafi força, sí que es mostra unida en un gran partit, el Partit Popular.
És probable que, a la vista del que està succeint a Catalunya, on sembla que el PSC es vagi desintegrant, es fa difícil aconsellar a les dues sensibilitats del socialisme menorquí, representades pel PSOE i pel PSM, que reflexionin sobre el seu futur i maldin per trobar ponts de diàleg. Però els socialistes menorquins tenen un avantatge respecte dels catalans per dialogar plegats: no han de promocionar cap Carme Chacón a la cúpula del partit ni de l'Estat. Aquí tots som més poca cosa i les nostres ambicions més humils. I això, mira per on, pot afavorir -hauria d'afavorir (o així m'ho sembla)- el diàleg. D'altra manera, la dreta anirà desmuntant una a una moltes de les conquestes socials i polítiques per les quals l'esquerra va lluitar durant molts anys. I això, com a mínim, ens hauria de fer reflexionar una mica.