En les informacions sobre el procés sobiranista de Catalunya, sovint es redueix tot a independència sí, independència no. És una simplificació que falseja la realitat, més complexa i plural. Perquè una cosa és ser independentista, i una altra acceptar el dret dels catalans a decidir democràticament el seu futur, encara que sigui per dir no a la independència. Aquest reduccionisme abona la incomprensió de les tesis del PSC: un partit que no és independentista, és a dir, vol que Catalunya continuï vinculada a Espanya, però que desitja que la legislació espanyola, començant per la Constitució, reconegui el dret del poble de Catalunya a expressar la seva voluntat política a través d'una consulta. No és tan mal d'entendre: referèndum sí, però per votar que no.
A l'altre extrem d'aquesta posició hi ha el PP, que sempre ha estat en contra de tot: en contra de la independència, però també en contra de demanar res al poble de Catalunya, a qui no li reconeix capacitat per decidir. Per al PP, Catalunya no és subjecte de res, ni per decidir que vol separar-se d'Espanya, ni per decidir que s'hi vol quedar. Per al PP, la sagrada unitat d'Espanya és anterior i superior a la democràcia. Al costat d'aquesta posició, prou clara i contundent, quina és l'opció del PSOE? Bàsicament, ha navegat entre dues aigües mentre ha pogut. Les vacil·lacions dels seus dirigents sobre una hipotètica solució federal, es mouen en la millor, és a dir, en la pitjor tradició pimargalliana: mai no saps qui s'hauria de federar amb qui, què s'hauria de federar, i qui decideix si es federa o no. Un federalisme construït des de dalt? Quin oxímoron!
Però la realitat no s'atura, i el procés sobiranista català obliga tothom a pronunciar-se. Idò, és trist de veure com el PSOE s'alinea cada cop més al costat del negacionisme del PP, i s'allunya de la posició que ha mantingut el seu soci català, el PSC, des de la transició fins al dia d'avui. Com el PP, el PSOE cada vegada té més clar que els catalans no són ningú per decidir res. Ni pel seu compte, ni amb l'autorització de l'estat.
Açò és el que va succeir la setmana passada al Congrés de Diputats. Què és exactament el que es va posar a votació? No es demanava l'opinió dels diputats a favor o en contra de la independència de Catalunya, com la caverna mediàtica ha volgut fer veure amb insistència. El que es votava era el respecte al dret a decidir, i que l'estat autoritzi referèndums d'àmbit autonòmic. El PP, com era d'esperar, hi va votar en contra. I el PSOE? També. El PSC mai no podia votar en contra d'una proposta que ha defensat sempre: que sigui l'estat qui autoritzi la realització de consultes, per tal que aquestes es puguin fer dintre de la legalitat. Idò ara el PSOE nega fins i tot aquesta possibilitat. La decisió de la diputada del PSC Carme Chacón, que es va abstenir de votar, significa que dóna l'esquena a la posició històrica del partit que representa. El PSOE s'hauria pogut abstenir, però va preferir votar amb el PP, avalant una política cada vegada més dubtosament democràtica. Els tres diputats socialistes per les Illes Balears —el representant menorquí inclòs— no van tenir cap empatx a l'hora de votar amb el bloc espanyolista dur: PP-PSOE-UpYD-Foro Asturias.
Pocs dies després, el fiscal general de l'estat iniciava el procés de destitució del fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, per haver dit que li semblava raonable que l'estat pugui autoritzar que els catalans s'expressin sobre coses que siguin del seu interès. Cal recordar que Rodríguez Sol és un fiscal conservador, i contrari a la independència. Però és un demòcrata. La seva opinió no responia a cap vel·leïtat proindependentista, sinó al sentit comú democràtic. Després s'ha sabut, a més, que la destitució no la va decidir pel seu compte el fiscal general de l'estat, sinó que va seguir instruccions rebudes en una reunió amb membres del govern de Rajoy: curt i ras, una vulneració brutal de la divisió entre el poder executiu i el judicial, bàsica en un estat democràtic de dret. El PSOE tenia una oportunitat clara per desmarcar-se d'aquests abusos, però no ho ha fet: ha preferit demanar prudència als fiscals i jutges, abans que criticar la decisió del govern de Rajoy i del fiscal general de l'estat.
El projecte del PP és, ja ho sabem, residualitzar l'estat de les autonomies i capolar la diversitat nacional, lingüística i cultural d'Espanya. A Menorca, on també tenim una llengua pròpia i unes institucions d'autogovern que van costar molt d'aconseguir, no ens pot ser indiferent l'ofensiva de la maquinària estatal contra Catalunya. També ens hi jugam molt, en aquesta partida. I per açò no ens aniria malament saber què en pensen els socialistes menorquins de tot plegat. El PSOE sembla haver decidit que li surt més a compte ser nacionalista espanyol que ser radicalment demòcrata. Fins a on estan disposats a arribar els socialistes menorquins? Faran costat al PSC o al PSOE?