Ens vam trobar a l'estació de Sans, a la part que mira a l'Aeroport. Exactament a les deu del matí, a la finestreta d'Atesa, companyia de lloguer de cotxes. Ella va arribar una mica tard, havia anat a comprar xiclets pel viatge i s'havia entretingut donant una ullada a la revista Diseño Interior del mes de maig. Els altres l'esperàvem una mica inquiets, vindrà o no vindrà? El comercial de la companyia Chemtrol, empresa especialitzada en equipaments escènics, que treballa en la definició dels detalls de la maquinària escènica del teatre de Sant Lluís; el comercial d'una casa que es dedica a fabricar grades plegables i butaques i nosaltres dos, havíem arribat una mica abans de l'hora concertada. Ella, morena, cabells curts, elegant, amb una jaqueta de pell de Jaime Mascaró va arribar ben relaxada. Dissenyadora d'objectes quotidians i experta en butaques, seria la nostra assessora en aquesta visita, en un tema tan delicat com és seure còmodament en un teatre.
L'objecte de la curta estada a Barcelona era la visita a dos teatres de característiques similars al que construim a Sant Lluís. Es tractava de veure, in situ, com funcionaven unes grades plegables i comprovar les característiques de les seves butaques, sobretot, la comoditat del seient, l'espai per a les cames i la sortida còmoda cap als escalons. També, veure un escenari amb mòduls mòbils, copsar-ne les seves propietats, i fer un esforç per imaginar com quedarien al teatre de Sant Lluís. Aquests elements escènics, grades i escenari, només són dos dels sis apartats que anam acabant de concretar per completar l'equipament de la nova sala: il·luminació escènica, só escènic, telar i motors per a les barres dels decorats i teló talla focs.
Ella va seure davant. Per l'embull de carreteres i autopistes que encerclen Barcelona, avançàvem decidits en direcció a un poble que mai havia sentit nomenar: Torrelles del Llobregat, un nucli urbà entre muntanyes, d'uns 2.500 habitants, només a 20 quilòmetres de la capital. Però avui en dia, el GPS fa una feina fabulosa en aquestes situacions de mobilitat confusa i alta concentració de rotondes i desviaments. A Torrelles, zona de bones cireres, ("m'encanten les cireres" -va dir ella) hi ha un Ateneu molt actiu que té una sala multifuncional amb unes grades plegables per a 240 persones i un escenari prou ben dotat. Ara fa un any que va ser inaugurada i tot l'equipament escènic va ser definit i servit per Chemtrol. Especialment les grades, encara que una mica més estretes i amb dues fileres menys, eren l'element que ens oferien per a Sant Lluís i valia la pena constatar les seves virtuts abans de l'acceptació final. La pujada cap al nucli urbà va ser ràpida i la conversa va anar centrant-se en qüestions tècniques específiques de les dues parts que conformen les grades mòbils: d'una banda, la seva estructura i funcionament i, de l'altra, les butaques, la seva forma, teixit, color i comoditat. En conversar sobre aquest darrer punt, vam poder comprovar l'experiència de la nostra assessora i la informació de què disposava, en rebatre determinades afirmacions del comercial de la casa de les butaques, que ja volia que acceptàssim les que anàvem a veure, sense encara haver-les provat.
La regidora de cultura del poble i ex presidenta de l'Ateneu, ens va rebre a la Plaça Major, bé davant de l'Ajuntament. Torrelles del Llobregat està governada actualment per una coalició independentista i, segons la regidora, la gestió funciona bastant bé, encara que amb pocs recursos. Simpàtica i decidida, va anar per feina sense gaires embuts. L'Ateneu Torrellenc està a dues passes de l'Ajuntament i arredossat a la muntanya, de tal manera que té varies entrades a diferents nivells, per davant i per darrere de l'edifici remodelat. Després d'entrar al petit hall, vam accedir a la sala lateralment i ja vam veure la pila de les grades al fons i un gran escenari a l'altre costat. La imatge seria talment la de la nostra sala, encara que a Sant Lluís, després de plegades com estaven aquelles, desapareixeran cap avall i una tapadora mecànica farà que l'espai sigui complert. Tot d'una la regidora va portar un cable amb una botonera que va endollar a la base del gran armari on hi havia les butaques, i vam poder comprovar la facilitat del desplaçament suau de les grades i la poca renou que feia, fins a tenir la sala completament ocupada. Primera constatació: les grades funcionaven tal i com ens havíem imaginat. Ara, mancava experimentar les butaques i totes les sensacions al seu voltant.
Aquí va venir la decepció. Només veure la pinta dels seients, la nostra assessora ja va posar una cara estranya. Semblaven més seients d'un camp de futbol que butaques d'un teatre. El tema econòmic devia haver influït en la decisió final. Primera mirada, estèticament negativa. Vam pujar unes quantes fileres i ens vam seure en diferents posicions per comprovar comoditat i visions. Asseguda a la filera cinquena, en un seient intermedi, la nostra assessora va reflexionar en veu alta, assenyalant les peculiaritats d'aquelles butaques, en diria seients, i enumerant les qualitats negatives si les situàvem en un teatre, que tots vam comprendre i comprovar, fins i tot l'agent de la casa de butaques. Aquelles no eren les que volíem per al nostre petit teatre, ja que eren massa dures i poc còmodes. Poques coses més es van dir sobre aquest tema. Vam aprofitar per veure altres elements escènics de la sala i constatar, amb les explicacions detallades de la regidora, el funcionament de la maquinària del teatre. Poc després, mig decebuts, vam partir cap a visitar la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, la segona cita del viatge. Abans de partir però, vam anar a comprar unes cireres.
La baixada cap a Barcelona va ser més ràpida. Les grades i el seu maneig ens havien agradat força i amb les butaques ens esperava una segona oportunitat. Els dos comercials eren madrilenys, amb una visió centralista del país, i no se'ls va ocórrer res més que treure el tema del català que va donar molt de sí, per a la resta de l'estada conjunta.
Entrar al Teatre Nacional és com endinsar-se en una petita ciutat teatral. Magatzems, sales d'assaig, oficines, camerinos, passadissos, patis, sales tècniques, etc. Tot ens recordava la visita que vam fer-hi quan les obres del Teatre Principal, feia uns 15 anys. El nostre guia en aquest esplèndid conjunt edificat, des del punt de vista tècnic que no estètic, era un iugoslau ben simpàtic. Aquí, Chemtrol també va intervenir amb la construcció de part dels escenaris i encara avui en porta el manteniment de determinats elements escènics. Açò ens facilitava el moviment per dins de la sala de màquines d'aquest immens entramat que mou la representació de la ficció. Vam anar directament a l'espai de la Sala Petita per observar les grades i les butaques i, també, per veure un escenari mòbil.
Malgrat tenir uns quants d'anys, aquelles butaques eren les que volíem: de color blau i situades de quatre en quatre, mantenien una distribució que facilitava el passar bé i una bona accessibilitat cap als escalons, a més a més de ser molt confortables. Només tenien una dificultat i era que s'han de plegar manualment abans d'iniciar el procés de replegament de la grada. Però aquesta consideració la podem assumir fàcilment. La nostra assessora les va provar només per deferència, ja que ella assistia habitualment a la Sala Petita i coneixia perfectament els seients. Els representants van prendre bona nota de totes les observacions per tal de definir la proposta final.
El segon objectiu de la visita que era comprovar la idoneïtat dels mòduls d'escenari va ser complert amb gran celeritat. Vam veure que les taules amb potes de diferent mida podrien funcionar molt bé a Sant Lluís i donaven un joc excel·lent per muntar espectacles de tota mena, fins i tot col·locant-les en altres posicions dins la mateixa sala: "formant una passarel·la per passes de moda" -va comentar animosament la nostra assessora. Alguns detalls de trobada amb el contorn del mateix escenari i la necessitat de mòduls desiguals ja els determinaríem en el despatx.
Ens vam acomiadar vora el Passeig de Gràcia. Els dos representants van seguir la seva ruta fins a Sans per pujar a l'Ave que en poques hores els portaria a Madrid. Nosaltres vam agrair a l'assessora la seva transcendent col·laboració i la vam veure partir, passeig avall, tota contenta amb la bossa de plàstic blanca on s'endevinaven unes bellumes vermelles de les cireres de Torrelles.