Ho diu el Govern. Els joves cada dia expliquen millor als guiris com es va al mercat però segueixen sense saber emprar els pronoms febles catalans o subordinar en castellà. El TIL no ho provoca, el TIL ho accentua. Amb el TIL ha crescut l'exèrcit de pares que porten els seus fills a anglès a les tardes, però una bona part d'aquests pares no intenten millorar el seu català i castellà. No els preocupa, mentre aprovin les dues assignatures a l'escola.
S'ha de saber anglès. És bàsic per trobar feina, diuen. I com que cada cop més els fillets són projectes de bons treballadors, cal que des de ben petitons s'hi posin. Els pares passen pena en plena incertesa laboral i no volen que els seus quedin enrere respecte del fill del veí o el nebot. Normal. Però, i el català i el castellà?
No saber xerrar i escriure correctament en català i castellà no està socialment condemnat. Sense el TIL ja passava. Les llengües són motiu de debat permanent, però són poquíssims els que en realitat les mimen. Molts metges, advocats, docents, periodistes, administració i mitjans, maltracten els dos idiomes (més el català) amb impunitat. I no em refereixo a fer una falta, que a tothom li pot passar, fins i tot en pugui vostè trobar en aquest text. Em refereixo a vulnerar per sistema les normes ortogràfiques, a ignorar-les, a considerar-les una càrrega supèrflua. Em refereixo a no saber construir oracions. Em refereixo a adults que han anat a escola però no són capaços de comprendre bé determinats textos. Corregir això no interessa. No val la pena. Això no serveix de res, com exclamen els alumnes vessuts. L'anglès, per contra, sí serveix. Sí val la pena. Impera la visió utilitària del coneixement.
S'ha de saber anglès. Ara és una obsessió. Però ni la lletra petita de les hipoteques que poden acabar en drama gran ni la instància que li resoldrà un problema amb l'ajuntament les llegirà o escriurà en aquest idioma. Ni el poema d'amor a l'estimada... Excepte que sigui anglesa, of course.