Mentre girava els fulls dels «Arts i Oficis d’antany» d’on vaig treure l’article de «Ses Cuineres», vaig trobar entre molts d’altres, la feina o l’ofici de Fondista i d’Hostaler. La narració i l’explicació d’aquestes feines o oficis estan fonamentats damunt l’illa de Mallorca, però la seva lectura és molt entretinguda perquè, en primer lloc, reviu un passat de la gent del camp d’arreu de les Balears. Açò fa pensar i comparar amb el present actual.
«Per a molts dels nostres avantpassats el món es dividia en dues parts: Mallorca i fora Mallorca! Així de senzill i de clar ho tenen. Hem de dir, però que alguns homes de negocis havien estat a Barcelona i que alguns altres, els més agosarats, havien emigrat a ‘Ses Amèriques’, per arreplegar-hi quatre unces d’or, amb què passar unes bones velleses. Però aquests ja eren més pocs. Més encara, era molt corrent antany a la nostra pagesia, arribar a vell i no haver estat mai a ciutat.
A la vila (el poble), els nostres padrins hi duien una vida tranquil·la i sense massa complicacions. Tenien una casa on no hi mancava de res per estar-hi relativament bé, una bístia i un carro per anar a les finques, on criaven unes ventrades de porcellets, que eren dignes de veure, una cabra que els donava llet i un cabridet o dos per Pasqua, i unes collites d’ametles, de figues i de garroves que donava gust, i unes saques de blat que bastaven per fer el pa tot l’any, i encara en podien vendre, si havia estat un bon any, allò els omplia el cor i les butxaques d’uns doblerets, que sempre són bons i necessaris. Amb tot açò els bastava i a Ciutat hi tenien poques feines.
Així mateix es dimecres i es dijous feien una escapada al Mercat de Sineu o d’Inca, més per fer-hi una bona berenada de frit al celler de Sa Torre de Montornes, o a Sa Travessa, amb una colla d’amics de la mateixa quinta, no per vendre o comprar res. Igualment, al final de les messes es prenien el merescut descans i la vacança d’anar un dia a la mar, amb es carro, on s’hi ficava tota la família per gaudir de l’aigua blavosa i no contaminada encara, que refrescava es cuiro tant de les persones com de les bísties, que com a criatures de Déu, també tenien dret de rentar-se al manco una vegada cada any».
Fins aquí, aquesta narració parla d’un passat, que quan es van redactar «Els Arts i Oficis», sols era present dins la memòria de la gent molt major, que es trobava escampada pels petits poblets de la ruralia mallorquina.
L’ARRIBADA DEL FERROCARRIL. «Tal i com he dit altres vegades, el progrés no està aturat mai, i un bon dia va arribar a Mallorca el ferrocarril, arronsant les nostres blateres a una velocitat, que feia por i prou temerària, agafava els 30 per hora, travessava l’illa de cap a cap i traginava uns pocs passatgers. Les galeres estaven reservades a les cases senyorials. Més tard vingueren les ‘camiones’ (els primers auto-correu), de panxa inflada i amb el sostre carregat panes i covos, caixes i paquets! Però tots aquests sistemes de locomoció resultaven cars. La gent preferia no moure’s del poble, més que per anar al camp i, si era diumenge, anaven a veure els favars, els empelts o els animals. Açò era la vida i costums, dels avantpassats, dels poblets de Mallorca.
Però a la fi el progrés s’imposà. Pels carrers de Ciutat, s’anaren multiplicant els pagesos, que compareixien a la capital, vestits a l’ampla i les dones amb llargues gonelles i mocador pel cap, trescaven per la Ciutat, a mig dia quan la fam els petxucava, s’asseien a un banc d’una plaça o enterra, esquena a paret, obrien sense cap cerimònia la senalla o panera, treien es pa pagès amb el corresponent trinxet tallaven un tros de sobrassada, per fer un mos, sense preocupar-se gens de la gent que passava.
Així nasqueren les fondes o cases de menjar, allà es podia menjar calent a uns preus mòdics. Una saleta no massa gran, amb unes poques taules de fusta o de ferro amb una pedra de marbre damunt, les cadires pertinents, unes cortines al portal per impedir l’entrada de mosques, un penjador al racó i poca cosa més. Una porta amb vidres copejats, donava a la cuina, on no hi manca res. A una d’aquestes fondes, que es trobava davall la Riba, en el port i ran dels vaixells, que es bellugaven damunt l’aigua del mar. Per dos reials, 0’50 pts. omplien un plat calent de sopa, peix o carn amb patates fregides, pa, vi i aigua. De fruita no en servien si el client no la demanava expressament, cosa que no era massa freqüent en aquelles saons. Sols els pagesos menjaven fruita quan el camp en donava: figues, raïms, albercocs o cireres.
LA FONDA I ELS FONDISTES. En aquella fonda esmentada, hi treballaven tres persones, el matrimoni i una filla. Eren els fondistes. La madona duia la cuina, anava a la plaça a fer les compres i desava la saleta menjador. Era de mitja edat, més bé entrada en popes, de braços revinguts i cara de madona de possessió (lloc a Menorca). L’amo rebia els clients, servia ses taules, i les viandes que demanaven, no variaven massa unes de les altres, la filla ajudava al pare en casos de molta afluència de públic. Aquesta família de fondistes, també tenien un fill, que per aquelles saons era a la guerra d’Àfrica en temps de N’Abd-el Krim, i adesiara els escrivia coses de moros.
Com aquesta fonda esmentada n’hi havia moltes d’escampades a llocs estratègics de Ciutat. Però hem de referir-nos també a unes altres, anomenades ‘cases d’hostalatge’, i darrerament ‘pensions’, en què per un preu convingut, a més del menjar, hi tenien llit parat per pernoctar-hi aquelles persones, que havien d’estar uns dies a la capital. Les cambres d’aquests humils establiments, a primeries del segle XX, eren senzilles i sense massa pretensions: un llit de ferro amb el corresponent matalàs de clí, una cadira o dues, una ribella fonda sostinguda per un peu de ferro, també un mirall, una catifa o estoreta vora el llit, per no posar els peus a terra i no aplegar una pulmonia, si era d’hivern,un penjador de braços, i poca cosa més. La cambrera, era l’encarregada d’arrenjar aquestes habitacions, que sempre estaven netes com a miralls, així com també les altres dependències de l’establiment.
Fins aquí he arribat amb aquesta primera part, d’un passat històric de les fondes i els fondistes. Ara en un proper article, i baix el mateix títol, entrarem dins l’hostaleria, del passat fins arribar al present. Fins al pròxim si Déu vol.