En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals es va creure que vivia un dels moments culminants de la seva carrera, ben convençut com estava que tenia davant un representant del president Trump. I que venia al seu despatx a aprendre malifetes polítiques encara desconegudes als Estats Units. Déu meu!
Però vostès ja saben que, en realitat, el suposat representant americà era el nostre espia, que va adoptar aquesta disfressa per poder accedir al despatx del conseller i assistir, una vegada més, a la cocció de bunyols que allà s’estila. I aquell dia va ser dels bons.
I és que el conseller té la banya posada en fer contents els seus amigots, que per açò el voten. Per satisfer els hotelers, havia de castigar els del lloguer turístic. Però com que aquests també són amics seus, va acabar castigant només els del lloguer il·legal. Però n’hi ha d’aquests que també ho són, d’amics, i així és que els va oferir de reconvertir-se en lloguer social. I encara no prou content, per fer feliços també els inversors, va decidir que es podia edificar en sòl rústic... «Un ou de dos vermells», va pensar.
El seu assessor, en Juan Pelayo, no hi cabia d’admiració. «Vostè és una llumenera -li va dir-, ho ha resolt tot sense resoldre res. I així encara podrem fer venir més turistes i més personal d’arreu a malviure del turisme».
Ensoldemà el conseller ja no estava tan content, perquè tenia damunt la taula uns quants problemes incompatibles amb les decisions que havia adoptat. Clar, amb tanta gent com ha de fer venir per tenir satisfets els seus, no hi ha prou metges per a tothom, ni mestres, ni policies, ni carreteres, ni platges... I els indígenes, desagraïts com són, se’n queixen.
Però se’n va oblidar de tots aquests problemes menors quan li van dir que havia arribat un gran intel·lectual d’aquells que alegren el dia a qualsevol polític a qui se li enfot la cultura dels indígenes, o pitjor encara, que fa veure que la defensa mentre l’esquartera.
I és que l’espia es va presentar disfressat de xerraire amb el currículum de poder demostrar que la llengua dels indígenes, la tropical volem dir, és com a màxim cosina germana de la de tots els territoris que l’envolten, però naturalment diferent. En definitiva, una flor que ningú que hi entengui no sap d’on pot haver sortit.
- Quina il·lusió de poder-lo rebre -va exclamar el conseller mentre l’abraçava i el feia entrar al despatx! I encara no l’havia pogut fer seure al sofà blau que l’assessor, devora seu, ja li demanava un autògraf.
- L’emmarcaré -va dir l’assessor, encegat per la gràcia dels il·luminats-. Jo ja sabia que els filòlegs, els professors universitaris i tots els investigadors lingüístics anaven errats... Com podia ser que noltros formàssim part d’una llengua que té dialectes, com totes les altres...
- No distreguis aquest senyor tan important -li va retreure el conseller, que el volia per a ell tot sol-. Ell és «la guinda del pastel» de sa nostra política cultural. Que costa de trobar-ne de tan caparruts. Pensa que té tant de mèrit com aquells que han demostrat que el planeta terra és pla com una ensaïmada de ses nostres. Cosa que vostè deu compartir... -va afegir, mentre l’espia es feia l’important i callava.
Clar que na Nataixa va afinar des del primer moment qui era aquella «la guinda del pastel» que despertava tant d’entusiasme a la conselleria, però va decidir seguir la conya.
- Jo també li vull donar la benvinguda -li va dir mentre dissimuladament li feia l’ullet-, gràcies a vostè ara sé que rall una llengua més. I sense necessitat d’haver-la estudiada... M’ha caigut del cel!
- I tant -va dir el conseller, satisfet de na Nataixa per una vegada-, aquest senyor és la prova de la gran veritat. I segurament ni s’ha llegir les gramàtiques que mos vol fer creure que l’avalen. Com molt bé he sentit que diu, de sa llengo que mos envolta i que ens ha donat es llinatges som, com a màxim, cosins germans.
- Jo encara diria més -es va llançar l’assessor-, cosins germans no, cosins d’enfora. Déu mos en guard si no fos així!
- Mem, Juan Pelayo -va afegir el conseller-, faràs carrera. Encara t’hauré d’apujar es sou.
- Ara ho veig ben clar -va amollar na Nataixa, seguint la conya marinera-. A totes les terres preses als àrabs es va acabar rallant la llengua dels conquistadors, però aquí no va anar així. Som únics al món.
- Així és, Nataixa -va rubricar en Juan Pelayo-. I qui digui el contrari, senyal que ha estudiat.