De vegades, l’únic que fa falta és viure les coses amb normalitat perquè siguin, eminentment, normals. Ens engrescam a pensar: cavil·lam i rumiam allò que ens duu pel carrer de l’amargura i no hi queim, i el problema que rau no és res més que açò, rumiar-ho.
L’altre dia vaig sortir al port, un poc pressionat pel meu grup, amb vessa, fins i tot malhumorat potser… però ho vaig fer. I m’agrada perquè és un espai de trobada on puc observar com es comporta la gent i interaccionar-hi amb unes dinàmiques diferents a aquelles diürnes.
Vaig seure amb unes de les meues amistats a la terrassa d’una discoteca i unes altres tantes persones que només coneixia. Tots érem persones menorquines i d’aquesta mateixa ascendència. Vet aquí la meua sorpresa en presenciar com tota la comunicació entre aquestes dues quadrilles es donava en castellà, fet que em va deixar, almanco, pensatiu.
Em va fer pensar perquè no ho entenia, per què si tots sabíem qui érem i on érem decidíem espolsar-nos una llengua i baratar-la per una altra. Sobretot, em va regirar, atès que ho vaig veure ben clar, que no era res més que la substitució lingüística guaitant per la porta.
Hi pens i sé que molts no li donaran importància o no ho mig creuran, ja que és quelcom generacional o quasi inconscient. En el meu cas, veure com persones menorquines, catalanoparlants, decideixen interactuar exclusivament en castellà és cada cop més comú.
Li vaig demanar l’endemà a una al·lota que era allà i em va respondre «com que eren amics de —, em vaig acubar i els vaig rallar en castellà». I allà vaig constatar què era el que es palpava, el que de ver va ocórrer: no vivim el català amb normalitat. M’han dit coses com «Andreu, no vulguis fer-te el català, a Menorca deim xerrar, no rallar», «què putes és alfàbrega, albahaca de tota la vida», «jo xerr en castellà perquè mola més, el menorquí és una puta merda»… I tampoc voldria oblidar-me d’altres joietes com: «he anat a estudiar a València i en Valencia en español», «és que els palmesanos rallen tots en castellà», «a Barcelona amb el català ja no vas almon» o el que ha estret encara més el cercle en què esper poder parlar sense por «a Maó ja no hi pots anar amb el menorquí». Tal vegada us sembla ridícul, però són sentències que sent a dir més sovint, i m’espanten perquè no sé quan el cèrcol es limitarà a ca meua...
Sigui com sigui, la conclusió que hi podem extreure no és cap més que la que hem plantejat en començar l’article: no vivim el català com una llengua normal, i no hi ha res que la faci diferent de les altres: no és especialment gran ni especialment petita, de fet, és la novena més parlada en la Unió Europea, cosa que la deixa prou ben parada. Té una comunitat prou sòlida i bona presència en els mitjans de comunicació i les xarxes socials; així mateix, a les escoles i institucions governamentals, tot i els atacs, sembla persistir en certa manera… Idò, quin és el problema? Quina malaltia suporta? Doncs, cap més que l’empegueïment. Açò mata el menorquí, el mallorquí, el valencià, el rossellonès, etc., que tenim por de xerrar català amb la mateixa normalitat que ho feim en castellà. Quantes vegades no heu anat a un supermercat i heu vist al vostre conco, a vosaltres mateixos i a l’amic que teniu darrere a la coa adreçar-se al caixer que duu una etiqueta al pit prou clara (Jordi) en castellà perquè era al súper X? Jo mateix he vist com persones amb trets no europeus parlaven en català a persones amb trets europeus i aquestes es negaven a contestar-los en menorquí, a elles, perquè a mi sí; o per qualcuna estranya raó se m’han dirigit en una altra llengua a mi també, que ja veus… Supòs que açò ha vingut passant des que vam decidir fer una distinció entre uns menorquins i uns altres.
Voldria deixar una cosa en clar i reiterar-la: el problema no és que parlem en castellà, el problema és que no vivim el català amb normalitat, no vivim en menorquí o, com a mínim, ho feim manco que ahir. I arribats i arribades a aquest punt direu: i què vol dir viure el català amb normalitat? Idò, açò, rallar sense por, si veus que t’entenen (i només si hi ha comunicació, és clar), sense importar la llengua en què et responguin, continuar en el teu idioma i el de l’Illa, que totes dues persones interlocutores us sentiu còmodes.
En cas contrari, abandonar-lo, deixar-lo anar, deixar anar el menorquí seria donar la raó a tots aquells que han tirat per terra Menorca.
És una qüestió d’estima, d’autoestima.