Parlava diumenge passat del perill que correm de perdre els drets fonamentals adquirits referint-me al pensament de Pere Ballester i als seus comentaris sobre la Constitució de 1931. Avui he d’insistir-hi referint-me al moment present, perquè més d’un cop tinc la sensació que una falsa seguretat ens acompanya: la idea que els drets constitucionals i les garanties democràtiques són inamovibles. Però aquesta fe és una perillosa forma de desatenció, perquè la democràcia és un equilibri fràgil que pot ser erosionat des de dins, especialment quan es normalitzen discursos i pràctiques que la posen en dubte.
En les darreres setmanes, diversos analistes i mitjans han alertat sobre el perill creixent d'involució que amenaça Espanya i bona part d'Europa. L'auge de Vox i la seva influència sobre partits com el PP ha generat un clima de polarització i regressió que no pot ser ignorat.
El diari «El País» advertia que la ultradreta trenca límits amb discursos xenòfobs que aposten per la «remigració massiva», una expressió incompatible amb els drets humans. Aquestes propostes, abans rebutjades com a inacceptables, ara s'escolten amb creixent normalitat.
AQUEST FENOMEN no és exclusiu d'Espanya. A tot Europa, la dreta tradicional cedeix terreny davant l'extrema dreta. L'analista Josep Ramoneda denunciava a la Cadena Ser que aquestes forces estan «claudicant» davant els populismes autoritaris per por de perdre suport electoral. Això ha donat lloc a una mutació silenciosa del discurs democràtic, que desfigura la naturalesa mateixa del pacte constitucional.
Un exemple preocupant és Torre Pacheco (Múrcia), on una manifestació xenòfoba i violenta va acabar amb enfrontaments greus. Lluny de ser un cas aïllat, l'episodi va ser alimentat per una narrativa d'odi difosa per mitjans i influencers d'extrema dreta. La idea d'un col·lapse social per culpa de la immigració s'ha convertit en un relat hegemònic que justifica la marginació i el rebuig de col·lectius sencers.
La reacció institucional ha estat ambigua. Encara que s'han obert investigacions, la resposta política sovint relativitza aquests fets o els utilitza per reforçar un discurs de «seguretat» que criminalitza col·lectius vulnerables. Quan l'Estat no defensa activament els drets fonamentals, en permet la vulneració per inacció. I és aleshores quan les garanties deixen de ser efectives.
Un dels aspectes més alarmants del que estic denunciant és l'efecte mirall de Vox sobre el PP. En aquest sentit l'evolució del discurs de Feijóo és paradigmàtica: d'una moderació aparent, ha passat a vincular immigració i delinqüència, parlant d’«invasions» en termes gairebé bèl·lics. Aquesta virada mostra fins a quin punt la pressió electoral pot empènyer partits tradicionals cap a posicions que erosionen la cohesió social i el respecte als drets humans.
Aquest gir respon a una estratègia per competir pel vot d'extrema dreta assumint-ne part del marc discursiu. Però això normalitza idees que tenen impacte real. El llenguatge configura la realitat: parlar de persones migrades com una amenaça és el primer pas per justificar la seva exclusió o persecució. I, a poc a poc, la societat s'acostuma a aquest relat.
AGREUJA aquest problema el fet que Europa sigui un mirall on no volem mirar-nos. En efecte, a Itàlia, el govern de Giorgia Meloni ha aprovat mesures repressives contra migrants i col·lectius LGTBI. A França, l'ascens del Rassemblement National ha forçat Macron a fer aliances per evitar una majoria ultra. A Alemanya, l'AfD creix tot i estar sota vigilància per vincles amb moviments neonazis.
Aquest panorama europeu confirma que la involució democràtica és un risc real i global. L'article de Time, «Why Europe Can’t Tame the Far Right» («Per què Europa no pot domesticar l’extrema dreta»), explica com aquesta normalització ha calat en les institucions i en l’opinió pública, amb respostes institucionals cada cop més tèbies. La por a perdre eleccions fa que les forces democràtiques adoptin elements del discurs ultra, desdibuixant els límits entre allò acceptable i allò intolerable.
El problema no és només l'existència de partits d'extrema dreta, sinó que la resta de l'espectre polític i la societat civil n'assumeixi el relat. Quan idees autoritàries i xenòfobes deixen de ser rebutjades per ser debatudes com a opcions raonables, es creua una frontera perillosa. Aquesta desactivació moral i institucional és el primer pas cap a una pèrdua real de drets.
COM DEIA GLÒRIA SERRA en un article recent a «La Vanguardia», hi ha símbols que haurien d'haver quedat enterrats a la Transició, i tanmateix tornen a aparèixer a les places i en boca de dirigents polítics. La seva normalització és una forma de revisionisme i de deslegitimació democràtica, que afebleix les bases del consens democràtic i del respecte plural.
Convé, per tant, que tots ens convencem que la democràcia no es defensa sola; que no n'hi ha prou amb votar cada quatre anys ni confiar en les institucions. Ens cal una actitud de resistència activa compromesa amb els drets fonamentals. Perquè la involució no és inevitable, però tampoc es pot descartar. I la història ens ensenya que els drets es poden perdre més ràpidament del que es van conquerir, i que les garanties constitucionals només serveixen si la societat les defensa de manera conscient i activa.