Fa molts anys a l’inici de la televisió a Espanya, a vegades sortien a dalt i a la dreta unes figures anomenades rombos, que qualificaven els continguts, suggerint la conveniència o no per als al·lots. Quan no sortia cap rombo les emissions eren aptes per a totes les edats, però quan en sortia un volia dir que només eren aptes a partir dels 14 anys, mentre que quan en sortien dos calia que els infants anessin a dormir; només aptes per a telespectadors de més de 18 anys.
Aquest sistema de control de la moralitat va durar fins ben entrada la dècada dels 80, però un servidor entén que seria bo que es tornés a implantar, però només per les emissions i talls de veu de les sessions del Congrés dels Diputats i el Senat de l’Estat espanyol, on els insults són el nostre pa de cada dia. Les capacitats oratòries dels nostres representants polítics sembla que van minvant dia a dia i els atacs entre diputats i senadors són cada cop més punyents i vergonyosos, per mor d’açò que en diuen «polarització» entesa com divergència o separació, sobretot política. La paraula «insult» es pot definir com «ofensa que es fa amb accions o paraules ultratjoses». Val a dir que el ritme o la dicció poden canviar el sentit i la intensitat de l’insult. Un exemple és quan es, diu «joputa...» en sentit simpàtic, però quan l’expressió acaba en so fort i acabat amb un signe d’admiració «!», la cosa és realment insultant i poc recomanable per als infants.
Insults sentits a les cambres de representants espanyols, dites sempre en castellà són, entre d’altres: payaso, imbécil, golpista, traidor, vendepatrias, ladrón, terrorista, filoterrorista, usurpador, títere, vividor, cobarde, mentiroso o aquest que s’ha fet popular «me gusta la fruta» . En resum, un ús no tolerable de la llengua, però ho deixaré aquí, no sigui cosa que m’insultin d’una banda i de l’altra.
A Menorca tenim una sèrie d’insults que cadascú pot emprar al seu gust, dels quals, com he dit abans, el sentit i la força dependrà de l’entonació. Faré una breu cita, com ara: alcabot/a, cap de be, cap de be amb sivelles, cap d’ase, cap de suro, estaquirot, ganàpia, llepaculs, llepafils, malparit, panxacontenta, sòmina, tanoca, tòtil/a, sapastre o babau. I tants altres que no citaré perquè l’espai és limitat. Podeu observar que la paraula «cap» surt moltes vegades, no sé per quina raó.
Hala, idò, a xerrar amb elegància i bona educació, sense faltar al contrincant, que parlar bé no costa una punyetera merda.