D’entre els més de noranta mil llibres que es publiquen darrerament cada any a Espanya n’hi ha molts que són contingents, però aquest d’Enric Balaguer, «Punts de fuga», que du com a subtítol: «Pensar, Crear, Resistir», crec que és un dels necessaris.
El poeta Paul Valéry va escriure que: «Pensar és perdre el fil», però jo crec més bé que té a veure amb el que diu André Compte-Sponville: «Filosofar és pensar la nostra vida i viure el nostre pensament». Pel que fa a crear, és una de les capacitats cerebrals que ens posa un poc per damunt de la resta d’animals, i resistir és una prova de convicció, amor i compromís.
«Punts de fuga» recull vint-i-un assaigs que, seguint la tradició de mestres com Montaigne, amb la seva pregunta clau: Que sais je?, i Joan Fuster, representen una literatura d’idees que reflexiona sobre algun tema sense esgotar-lo i Balaguer ja deixa clar d’entrada que l’assaig: «més que adoctrinar, busca despertar idees, i es mostra més satisfet quan incita pensaments que quan solemnitza conclusions». «Anomenar-los ‘Punts de fuga’ és una manera d’invocar la distància i la perspectiva que requereix tot exercici de reflexió».
Al llarg del llibre, que per voluntat d’estil té un gran valor literari, hi observam dues constants: una clara avinença amb el pensament oriental, sobretot el budisme, i una defensa raonada de l’espiritualitat.
Començant per analitzar el que l’autor denomina la claveguera en el comunisme i el capitalisme neoliberal, Balaguer parla de les presons que, camps de confinament, s’han instal·lat en illes i afirma: «La intimidació autoritària s’ha basat en el càstig al cos; en canvi el neoliberalisme li ofereix una satisfacció permanent (...) La pornografia és una arma del sistema per donar satisfacció als ciutadans explotats».
A «Mindfulness i l’espiritualitat del segle XX» mostra el seu desacord amb un catolicisme que s’ha quedat fossilitzat en una sèrie de doctrines dogmàtiques i manifesta que: «Qui ha nascut i viscut la infantesa en un ambient catòlic n’està escarmentat (...) Em veig pròxim en canvi, a corrents orientals que proposen l’experiència com el mitjà per arribar al descobriment del propi camí».
A «Celebritats», recorda que fa cinquanta anys Guy Debord va publicar «La societat de l’espectacle», i cita Pierre Bourdieu i el seu llibre sobre la televisió per fer notar que, abans, la gent que destacava en una activitat es feia famosa i sortia a la televisió, en canvia ara, la premsa rosa i la televisió fan famosa gent que té molt a desitjar. Vivim un temps, assenyala Balaguer, de vulgaritat i patim un procés de descivilització.
La pregunta que s’escau és: ¿Vivim ara més que mai dins un espectacle de banalització? ¿S’hi han convertit l’art i la política?
A «El powerpoint i altres rostres del present virtual», Balaguer, professor de literatura a la Universitat d’Alacant, comenta que, desvirtuat el logocentrisme de la classe ordinària o magistral, s’ha passat a l’iconocentrisme d’una exposició marcada pel powerpoint i es lamenta, un poc desencantat, de la insolència dels alumnes, d’un igualitarisme dialèctic que espanta per demagògic, de l’abús de fer-ho tot tipus test i de la constatada pèrdua de capacitat d’atenció.
«Punts de fuga» és un llibre ric i variat pel que fa a temes interessants i citacions importants. Balaguer, que entre moltes altres coses parla de l’escriptura del cos, de que les muntanyes parlen i l’home es compren narrativament, prescriu contra l’acceleració, l’angoixa i el nihilisme de la nostra societat una sèrie d’autors com Nietzsche, Byung Chul-Han, Joan Benesiu, Boris Cyrulnic, Tich Nhat Hann, Kandinsky, Helena Blavatsky, Erich Froom, Hartmut Rosa i el seu concepte de ressonància, etc.
Balaguer, que en un to confessional i rousseaunià implica el seu jo en el llibre, a més de plantejar-se si llegir ens fa millors persones, assevera que: «El nostre entorn intel·lectual és reticent a la metafísica, al·lèrgic a qualsevol indici d’espiritualitat, a qualsevol engruna de la matèria i de la vida que s’escapen de la dissecció en el laboratori». «Els mots esperit i espiritual, a alguns marxistes o exmarxistes i afins, els provoca un malestar volcànic. En algun cas, m’he sentit quasi insultat pel simple fet d’haver-los usat».
A «Contra Franco», a partir d’un poema de Joan Margarit, planteja la necessitat de tenir una raó per la qual lluitar i que doti la nostra vida de sentit, perquè en paraules de Víctor Frankl: «Quan una persona no pot trobar un sentit profund en la vida, es distreu amb el plaer» i «La vida mai no es torna insuportable per les circumstàncies, sinó per la falta de significat i propòsit».
Amant de la naturalesa i home que viu en contacte passional amb el camp, en l’assaig «Marges de pedra» fa una profunda dissertació sobre el que nosaltres denominam paret seca i encunya aquesta emotiva i preciosa visualització: «Els marges de pedra poetitzen la terra».
«Punts de fuga» toca temes com la indigència, la humilitat, la saviesa, la post veritat, i deixa reflexions que semblen la compilació dels més aprofundits tractats: «el benestar ve de l’interior i en tenir allò bàsic per a viure, la resta pot ser un destorb (...) El secret de la felicitat, com ho defensaven els estoics, rau en el fet que només hi accedim en procurar-la als altres».
Els assaigs d’aquest bon llibre són els d’un home que pensa, crea, resisteix, i escrits amb ànim dialèctic són la prova fefaent que hem d’engendrar «amb elements espirituals indestriables de la resta de components ètics», un nou humanisme perquè, com diu l’autor en un altre llibre seu: «La casa que vull», «el que ens salva de l’engranatge, i ens separa de la màquina, és la creativitat, la singularitat i l’acció solidària».
Tot un programa de vida que es resol, s’acompleix, s’encarna, en llegir per a entendre el món i escriure per a transformar-lo en un lloc més humà, més lliure, més compassiu i millor.