Durant l’octava de Nadal, la nostra atenció es dirigeix permanentment a la cova de Betlem on la Verge Maria donà a llum el Fill de Déu perquè Ella i sant Josep «no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2,7). El senyal de la menjadora que l’àngel del Senyor anuncia als pastors —«trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora» (Lc 2,12)— revela que en aquella cova hi devia haver animals. Per aquesta raó, des de temps immemorials, la tradició vol que en totes les representacions del Naixement del Salvador —els betlems— hi aparegui, juntament amb la Sagrada Família, un parell d’animals de peu rodó.
Els estudiosos de les Sagrades Escriptures vinculen aquest agradós costum amb un lament escrit per Isaïes al principi de la seva profecia: «Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora» (1,3). D’aquesta manera, com va escriure Joseph Ratzinger/Benet XVI en el seu llibre Jesús de Natzaret. Pròleg. La infància de Jesús (Barcelona: Claret, 2012), el bou i l’ase es converteixen en «[la] representació de la humanitat, per si mateixa privada de comprensió, que, davant l’Infant, davant la humil compareixença de Déu a l’estable, arriba al coneixement i, en la pobresa de tal naixement, rep l’epifania que ara a tothom ensenya a veure» (pàg. 62).
Al seu torn, l’escriptor José Jiménez Lozano, en la seva obra «Libro de visitantes» (Madrid: Ediciones Encuentro, 2007), s’inspira en el Llibre dels Nombres per a imaginar que l’animal que acompanya el bou de la cova de Betlem és una somera que té el do de la paraula: «José estuvo de acuerdo en que los animales no hablaban. Pero sí, si era la voluntad de Dios, como había ocurrido con la mula de Balaám» (pàg. 22). En efecte, quan partí amb els dignataris de Moab, la somera de Balaam fou l’única capaç de veure «l’àngel del Senyor plantat al mig del camí amb l'espasa desembeinada a la mà». Per tal d’evitar que el seu amo prengués mal, l’animal «sortí fora de la ruta i es ficà per dintre els camps» (22,23), però ell es posà a bastonejar-la sense pietat (22,23-27). Fou aleshores quan la somera es posà a parlar al seu amo: «Què t'he fet perquè em peguis per tercera vegada? Som la teva somera, la que tu has muntat tota la vida. ¿Tenc per costum de comportar-me així? (22,28.30)». Fins que «el Senyor va obrir els ulls a Balaam, que veié l’àngel del Senyor, es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra amb el front» (22,31).
La somera de Balaam ens recorda, per una banda, que «per a Déu no hi ha res impossible» (Lc 1,37); i, per l’altra, que al nostre Pare del Cel li ha plagut revelar als «senzills» moltes coses que ha amagat «als savis i entesos» (Mt 11,25-26). Les paraules que l’àngel del Senyor dirigí a Balaam són molt eloqüents en aquest sentit: «La somera m'ha vist i s'ha decantat de mi tres vegades. Si no s'hagués decantat, ja t'hauria mort, i a ella l'hauria deixada amb vida» (Nm 22,33).
Així mateix, meditar que dins la cova de Betlem la Nit de Nadal hi havia una somera ens ajuda a avançar pel camí que condueix de l’encarnació de Jesucrist, «per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció» (oració col·lecta del Diumenge IV d’Advent). Perquè, quan el Messies entrà a Jerusalem enmig d’aclamacions, volgué complir —com subratllen els Evangelis (Mt 21,4; Jn 12,14-15)— aquestes paraules del profeta Zacaries: «Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera» (9,9).
Els dos misteris essencials de la nostra fe —l’Encarnació i la Resurrecció— queden units d’aquesta manera en la humilitat d’un animal de càrrega: la somera.